En un món que gira cada vegada més ràpid, els “bibliòmans” es resguarden de la pressa i el soroll a la biblioteca. Entre murmuris es confessen sobre el sentit de la vida. Una arqueòloga utòpica que va abandonar la idea de tenir la seva pròpia biblioteca i ara somia amb temps per a llegir. Un flâneur de biblioteques i professor que ja no sap on guardar més llibres. Una estudiant de filosofia que treballa a un Starbucks per a guanyar-se la vida mentre indaga sobre la identitat i la moral. O una futura professora de filosofia crítica de l’amor romàntic que l’envolta. Una celebració al pensament i l’obsessió on les biblioteques revelen als seus habitants.
NOTA DEL DIRECTOR
De nen el meu pare em portava cada setmana “a treure llibres”. Era un ritual que, gairebé quaranta anys després, continuo repetint amb la meva filla: llibres per a ella, llibres per a mi.
Durant la meva joventut vaig viure en diverses ciutats, i allà on anava, les biblioteques es convertien immediatament en la meva segona llar: Hèlsinki, Estocolm, París, Lió, Barcelona, Terrassa, Granada… Van ser els meus primers refugis com a estranger, i avui continuen sent llocs predilectes per tot el que representen per a mi: seguretat, família, refugi.
Refugis de paper és una pel·lícula de trobades amb persones travessades, d’una manera o una altra, per experiències profundes viscudes en biblioteques. No des de la nostàlgia, sinó des de l’emoció, l’humor, l’absurd i una certa poètica de la resistència que embolica aquests espais i als qui els habiten: bibliotecaris romàntiques, visitants incondicionals, estudiants de filosofia, persones que han fet de la biblioteca una segona llar.
La pel·lícula es va anar transformant durant el rodatge. Les biblioteques i els llibres es van convertir en una excusa per a teixir un relat coral sobre la intimitat: veus que em parlaven, en murmuris, dels seus somnis i fracassos, dels seus filies i els seus refugis. Hem embastat aquestes emocions per a construir una simfonia, un diari col·lectiu que dialoga amb imatges d’uns altres temps, component un collage lliure que, espero, provoqui en l’espectador una mescla de vertigen i consol, de nostàlgia pel que ja no som i d’utopia pel que encara podem arribar a ser.
.
Direcció
Miguel Eek
Guió
Aina Martos y Miguel Eek
Producció
Javier del Álamo
Càmera
J. Ramón Jiménez
So directe
Andrea Sánchez Gómez
Disseny sonor
Laura Gantes
Muntatge
Aina Martos
Disseny gràfic
Ángel Luque
Una producció de El obrador
amb la participació de Consell de Mallorca, ICIB i IB3
